Una veu de l'Acampada de L'H

Vicenta Barba: «Jo el que passa és que he tornat; i potser amb més ràbia i tot»

-Bona cuinera, la veritat, no ho sé, però sí que sé que fins ara ningú se n'ha queixat. I tots continuen la protesta.

Vicenta Barba. JONATHAN GREVSEN

Vicenta Barba es lleva cada dia entre dos quarts de set i les set del matí. Es pren un cafè, s'arregla, surt de casa i se'n va, caminant o en autobús -depèn del dia- fins a la plaça de l'Ajuntament, que és on acampen els indignats de l'Hospitalet. Té 57 anys. «Cap a les vuit els preparo l'esmorzar. Alguns se'n van a treballar, d'altres a la universitat i quedem pocs al campament. Llavors em poso a fer coses, el que s'hagi de fer, però a dos quarts de dotze, les dotze, invariablement, em poso a fer el dinar». També es fa càrrec del sopar, és clar, però abans, a la tarda, se'n va un moment a casa, una estona, a ocupar-se de les seves coses.

-A rentar, a planxar... El normal. A ocupar-me de la casa, com tothom.

-Té 57 anys. No hi ha gaires persones de 57 anys a les acampades. No ho dic en general, entre els indignats, però vostè s'hi està tot el dia...

-Li diré una cosa: jo el que passa és que he tornat. Així és com ho sento. I fins i tot amb més ràbia, potser.

-¿Ha tornat? ¿M'ho explica?

-Diguem que tot això m'ha passat al moment just de la meva vida. Sóc viuda, els meus fills són grans, independents, visc sola... ¿M'entén? Puc fer el que vulgui. Puc passar-me el dia aquí, cuinant, ajudant, que és el que em ve de gust en aquest moment. D'oportunitats d'haver-ho fet abans, em refereixo quan era jove, n'hi va haver, és clar, i m'hauria agradat aprofitar-les, però per una cosa o una altra no ho vaig fer. Per això dic que he tornat. Estic fent plenament el que no vaig fer en una altra època.

-Quan parla de les oportunitats que va tenir abans...

-Bé, sí, és que jo quan era jove... Miri, a mi em van tocar els últims anys del franquisme, i jo per descomptat era antifranquista fins al moll de l'os... Però no ho sé, era molt jove, vivia amb els pares... El cas és que jo estava més aviat a la rereguarda, assistia a alguna reunió, tenia amics, ja sap. El mateix més o menys em va passar amb el sindicat, amb el comitè d'empresa, vull dir...

-Esperi. ¿De què treballava? O... treballa, ¿no? No ho sé. Continua treballant, suposo.

-Ara mateix estic a l'atur. Òbviament... Òbviament és una altra de les raons per les quals puc ser aquí. Però quan parlo del comitè d'empresa li parlo de l'època en què vaig treballar a Vanguard, que era una empresa de televisors que hi havia aquí, a l'Hospitalet. Quan a l'Hospitalet hi havia indústria. Quan hi havia feina. Ara, ja ho veu, l'han convertit en això, una ciutat dormitori. Vaja, que m'hi perdo. A Vanguard hi vaig ser 21 anys, fins al 91, quan van tancar la fàbrica. I al comitè hi vaig ser 11 anys, els últims quatre o cinc lluitant; ja sap qui en surt malparat, amb aquests tancaments.

-¿Què va fer després?

-¿I abans? ¿No vol saber què feia abans? He treballat tota la vida. Des dels 12 anys que treballo.

-¿Dotze?

-En aquella època no era tan estrany. I jo, la veritat, no vaig voler estudiar. Vaig ser jo, vaig ser jo la que no ho va voler. Havíem acabat d'arribar a l'Hospitalet...

-¿D'on?

-D'Extremadura. La meva primera feina va ser en una parada de mercat, venent bacallà. Més tard vaig estar a Fomento y Contratas, netejant clavegueres. Després en una empresa d'envasatge, i després en una d'enquadernació. Si li dic que abans aquí hi havia molta indústria. Després va venir l'època de Vanguard, i després, amb el meu marit, vam muntar un bar... Però va durar poc. I el que he estat fent des de llavors, bàsicament, és netejar. En col·legis, en cases, en un hotel... I fent el que puc. M'he passat la vida treballant, ja l'hi he dit. Però últimament és més difícil.

-¿Per això és aquí?

-Per això i per tot. Les coses funcionen bé per a uns quants. ¿Els altres? Matar-te a treballar per una pensió de misèria. Ah, per cert...

-¿Sí?

-No l'hi he dit. Una altra cosa que faig, ara que puc, que tinc temps, és lluitar contra els desnonaments. Perquè aquesta és una altra injustícia. Estic a la plataforma d'hipoteques de l'associació del barri, i aquest matí, de fet... Li vaig dir que no podia quedar al matí, ¿se'n recorda?

-Me'n recordo.

-Era per això. Estàvem impedint un desnonament.

-¿I? ¿Com s'ha acabat?

-S'ha acabat bé. Hi ha coses que s'acaben bé.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/vicenta-barba-que-passa-que-tornat-potser-amb-mes-rabia-tot-1049758